CEJEM WORKING PAPER NÚM. 1:

La conflictologia, una alta manera de comprendre i mediar els conflictes

Eduard Vinyamata [1]

evinyamata@uoc.edu

Abstract. En aquest capítol es defineix la conflictologia com una manera d’entendre els conflictes que assumeix la resolució i la gestió de conflictes, i que practica radicalment una forma no violenta i pacífica de relació. Es tracta, doncs, d’una forma de coneixement transversal, comprensiva i sintètica. La conflictologia és el cúmul de coneixements que ens ajuden a comprendre els conflictes, les crisis, la violència de tot tipus i, a la vegada, el compendi de tècniques, recursos i procediments de transformació, intervenció i ajuda.

Paraules clau: conflictologia, cultura de la pau, mediació, UOC.

1. Introducció

La conflictologia s’aprèn quan transforma la nostra manera de pensar i, per tant, de viure. Sense aquest canvi del paradigma violent en el qual íntimament creiem i, per tant, practiquem, no existeix aprenentatge realment. La conflictologia és  el  compendi de coneixements i habilitats a l’entorn del conflicte, la crisi i la violència que ens duu a cercar formes no violentes de relació i la significació integral de la pau com a forma de pensament i d’acció. Un canvi de paradigma que resulta fonamental per concebre les relacions personals, socials o internacional de manera distinta.

Quan pensem que l’engany és legítim i útil; la repressió legal i pragmàtica; l’ús de la violència  i de l’explotació comprensible; i la limitació de la llibertat raonable, es que encara no hem sortit de la barbàrie i ens resta un bon tros per arribar a ser civilitzats. Sense un procés de transformació integral de les formes personals de relació i de relació social continuarem practicant el mateix de sempre i les solucions reals sempre seran de nou ajornades. La conflictologia, doncs, és un sistema que propugna el canvi, la reforma de les principals institucions socials com la política, la justícia o la seguretat com quelcom realment necessari per posar fi a la degradació d’unes relacions fonamentades en la violència, el conflicte permanent, la injustícia social, la inseguretat i la manca d’un sistema eficaç de convivència en pau.

No es tracta de valors, ni de principis, ni d’una ideologia, ni un conjunt de teories sinó d’una altra forma de pensar a la qual es pot arribar per vies molt diverses, mitjançant la racionalitat de la ciència empírica, de la filosofia, de la simple experiència de la vida, dels sentiments, de les emocions com l’amor, de la inspiració poètica o mística, a través també de la meditació, de la contemplació, l’ascètica, de la lògica… Des de qualsevol visió cultural o ideològica. La conflictologia és una disciplina plural, transversal i oberta, no la limiten lleis ni programes de formació tancats ni és d’un gremi específic. El fet és que, a més de psicòlegs, sociòlegs, mestres, advocats o filòsofs, també interessa a metges, biòlegs, diplomàtics, policies, militars, enginyers… atès que els conflictes són presents a tot arreu, a tots els nivells i àmbits.

Oberta a tots els àmbits del coneixement, inclou a més de les ciències socials com la psicologia, la sociologia, la història, la política o l’antropologia. També  la biologia, la neurologia, la filosofia, fins i tot la matemàtica[2]. Oberta també al pensament racionalista i a la filosofia oriental, a les aportacions de la psicologia  i la neurologia de les emocions… Transversal a totes les professions i oficis: en els meus cursos he tingut enginyers forestals, físics teòrics, metges, biòlegs, neuròlegs, psiquiatres, policies, militars… a més de mestres, psicòlegs, advocats o pedagogs. La importància de saber resoldre conflictes no convé que sigui restringit a un ofici únic sinó que formi part de les cultures de la vida quotidiana. Les intervencions en processos conflictuals per part d’especialistes haurien de ser només en aquells casos en què la gravetat o la complexitat d’aquests supera les capacitats normals de les persones per trobar solució per si mateixes.

2. Mediació vers Conflictologia

La crisi actual de la mediació està marcada pel procés de recuperació per part del sistema judicial i, més concretament pels professionals del dret, d’aquesta forma de resolució alternativa dels conflictes, de manera similar a com succeí amb l’arbitratge. La mediació sorgí al marge de la llei, que no en contra, per fugir d’un sistema judicial obsolet, car, complicat i poc eficient; incapacitat, d’altra banda, per comprendre les emocions humanes i, per tant, de gestionar-les adientment. Sorgí per involucrar les parts en conflicte a trobar les seves pròpies solucions i per educar les persones en formes de convivència pacífica i en sistemes de resolució de conflictes sense violència, de manera més efectiva, ràpida i barata que els sistemes socials d’administració de justícia i de l’exercici de la professió del dret.

A l’Administració de justícia li cal una profunda reforma, tornar als seus orígens i, sobretot, deixar ben clar que hauria de ser independent del poder polític –cosa que no acostuma a ser-  i comptar amb recursos propis pel seu funcionament. Fora molt convenient que l’Administració de justícia es centrés en l’àmbit penal, dels delictes, criminal i dels conflictes greus  i deixés la seva intromissió en la vida de relació, de convivència i de l’exercici de la llibertat de les persones, per tal de permetre que aquestes resolguin els seus conflictes de relació en base a una cultura de pau. No em sembla bo criminalitzar i judicialitzar la vida en general, cercar delicte on hi ha conflicte. Educar en la convivència i en la resolució no violenta dels conflictes de relació és realment el que més contribuiria a desblocar l’Administració de justícia. Resulta del tot insostenible pensar que l’estat del benestar consisteix en dotar cada ciutadà d’un policia, un metge i un advocat o mediador, per aconseguir nivells de salut, confort i seguretat ideals. El que realment pot fer que les persones gaudim de salut, de seguretat i d’una vida en pau és desenvolupar  sistemes educatius que capacitin les persones a viure de manera saludable, a defensar per si mateixes els seus drets i, en concret, a saber conviure i solucionar els seus conflictes de relació en oportunitats de creixement personal i social.

Fins i tot, es demostra clarament que en l’àmbit dels conflictes més violents i en l’activitat criminal, resulta molt més eficaç l’ús de la Conflictologia que dels sistemes policials i judicials tradicionals, abocats per definició a la defensa més del poder establert que de la justícia, més dedicat a la repressió que viola els drets fonamentals en moltes ocasions i que, sorprenentment, resulta de poca eficàcia. En un barri de la ciutat de Guaiaquil[3] amb els índexs més alts de violència i criminalitat, on la policia podia entrar però no sortir a causa del poder d’organitzacions armades criminals, en sis mesos i amb pocs recursos, fent ús de procediments propis de la Conflictologia es va reduir la violència i el crim en un seixanta per cent![4]

Les solucions a un sistema judicial saturat i incapacitat per administrar una justícia de qualitat no passa per incorporar més complicacions legals, incrementar el nombre de lleis i de procediments que és el que realment es fa; aquest és justament el problema. L’Administració de justícia, el dret, no convé que es fonamenti només en la jurisprudència, ni tampoc únicament en les lleis sinó que cal que s’obri a la comprensió dels conflictes humans si, realment, vol fer justícia.

La mediació sorgí, justament, de la constatació d’una Administració de justícia incapacitada per entendre els conflictes i bloquejada per trobar solucions àgils i efectives dins de la gran complexitat de lleis, procediments i reglaments sovint contradictoris i de molt poca eficàcia. Si el que realment compten són les decisions judicials, per què no reduïm notablement l’entramat legal i simplifiquem reglaments i procediments… i fem que els jutges disposin d’una sòlida formació humanística i profunds coneixements en conflictologia? Això va ser el que va fer la mediació en els seus orígens, i la que va fer atractiva els procediments mediadors. Malauradament, les lleis i reglaments de mediació han  esclerotitzat aquest eficaç sistema de resolució de conflictes personals i de família i la ciutadania torna a donar l’esquena a una administració de justícia cada dia més incompetent per fer justícia. Una Administració de justícia i, ara, unes lleis de mediació més orientades a executar processos de separació i divorci més “civilitzats” que d’obrir possibilitats de reconciliació al marge de la decisió que puguin prendre les parts alliberades dels traumes  de continuar amb la unió de la parella o, per contra, gestionar una separació i un divorci que els permeti continuar mantenint una bona relació com ex parella.

La mediació en àmbits socials i cívics tampoc hauria de ser un nou gremi de professionals dedicats a justificar les administracions públiques davant dels ciutadans, sinó que hauria de consistir en mobilitzar a la ciutadania, en facilitar sistemes de participació democràtica i pacífica per exigir els seus drets democràtics en relació amb l’Administració pública, participar de la vida de la ciutat i millorar les relacions conciutadanes. Però això no acostuma a ser d’aquesta manera i una iniciativa modernitzadora i innovadora com la mediació ha estat integrada en un sistema social que demostra sobradament la urgència per ser reformat. Reformat en la seva concepció mateixa, en una concepció fonamentada en l’ús de la violència com a única i “millor”, diuen, forma de solucionar els problemes i els conflictes.

Com amb moltes altres grans institucions socials, la justícia no convé que esdevingui un gremi dedicat a defensar interessos gremials. Com tampoc ens convé que la farmàcia o la medicina esdevinguin cada cop més simples activitats mercantils cada cop més desvinculades de l’objectiu essencial i primigeni que no és altre que ajudar a recuperar la salut i, secundàriament, guanyar-se la vida professionalment amb el seu exercici.

Els conflictòlegs[5] aprenem mediació i també tècniques de negociació i de conciliació, les bases de la neurobiologia de la violència, els fonaments filosòfics dels conflictes i de la pau, les aportacions de totes les escoles psicològiques, les aportacions també de l’antropologia i de la història amb relació als conflictes, a la guerra, a la violència. Tanmateix, l’ús de mètodes pedagògics i de tècniques de comunicació social, “proximia”, sociologia del conflicte, les influències de la neurobiologia en el comportament humà i social, pedagogia i comunicació i, fins i tot, tècniques de combat no violent com és el cas de l’aikido, per citar només algunes de les matèries d’estudi. Per poder ser un bon mediador cal que la persona que practiqui la mediació hagi aprés, d’una manera o altre, mitjançant l’estudi o per un procés de transformació personal, a viure en pau les tècniques de la no violència i que hagi arribat a la conclusió que un altre món, diferent de les formes relacionals que coneixem i practiquem fonamentades en la violència, existeix, és possible i del tot aconsellable. De no ser així, tot continuarà igual, els conflictes faran la vida insuportable per molts encara que modifiquem el nom de les coses.

La conflictologia, sinònim de resolució de conflictes i de transformació de conflictes[6] com oficis pluridisciplinars consolidats, prové del pacifisme i de la no violència com a pensament moral, sistema polític i expressió vital. A diferència de part d’un moviment pacifista centrat en la denúncia de la guerra i l’apologia de la pau, la conflictologia no es limita a la denúncia de la barbàrie de la guerra i de la violència sinó que també es decideix a intervenir directament, en primera línia, en la mateixa guerra i en els conflictes, des del coneixement científic dels conflictes i de la violència, de les crisis, amb mètodes no contradictoris amb els seus objectius, és a dir, no violents i pacífics i, evidentment, per assolir l’acabament de la violència, la reconciliació i la vida en pau. La conflictologia, doncs, és bàsicament un ofici pragmàtic, aplicatiu i vital fins i tot.

La noció de pau, des de la conflictologia, s’estén més enllà de la guerra clàssica i de les nocions de conflicte fonamentats només en la violència física;  inclou tota forma de violència en el seu sentit més ampli del concepte. Una violència que no sempre fa ús d’armes blanques o de foc sinó que recorre a una altra mena de mètodes que també poden ferir, matar, dominar i fer mal: l’engany, l’odi, les estructures polítiques i econòmiques o el mateix ordenament legal que limita la llibertat, sostrau la dignitat i promou el mal de l’altre, també són formes refinades i de gran eficàcia  extremadament violentes. S’acostuma a fer ús d’aquestes formes de violència en les relacions socials i polítiques, en els processos judicials i en bona part dels conflictes familiars i entre persones.

També inclou tota forma de terrorisme com una forma de fer la guerra, tant aquells grups de ciutadans revoltats contra l’Estat del qual formen part com el terrorisme dels estats i d’organitzacions criminals en contra  de la democràcia i de les llibertats ciutadanes que atempten contra la seva supremacia i el seu monopoli del poder. El terrorisme, en les polítiques de seguretat clàssiques, és abordat com un fenomen anormal que cal processar i empresonar quan no destruït físicament, sense atendre els orígens, les causes o les motivacions dels grups armats que protagonitzen accions terroristes. El terrorisme no es pot arribar a entendre sense incloure la comprensió —que no vol dir estar d’acord— de la part bel·ligerant: els estats, les víctimes, les organitzacions que practiquen el terrorisme i la població que el recolza moral i políticament, que el justifica. En el cas de la criminalitat, de les organitzacions mafioses podríem dir el mateix. La simple acció repressiva no soluciona normalment el problema, l’aplaça, i el cost de la repressió esdevé molt alt.

A la Universitat Oberta de Catalunya, igual que en els més de cent centres i instituts universitaris al món especialitzats en transformació de conflictes, estudis de pau, transformació de conflictes o conflictologia, els programes formatius posseeixen  els mateixos fonaments, encara que puguin existir nombroses diferències expressives i programàtiques, especialitzacions i orientacions. El fet és que a l’Àrea de Conflictologia de l’Institut Internacional de Postgrau de la UOC compartim cursos i programes formatius en conflictologia amb altres universitats europees i nord-americanes.

Si la violència és qualsevol cosa que pugui produir un mal a un mateix, a l’altre o a l’entorn social o natural, la no violència  és justament el contrari: consisteix a produir el bé, fins i tot en aquells que podríem considerar els nostres competidors o adversaris, aquells que pensen diferent a nosaltres, que viuen d’una altra manera. Això, que pot semblar molt filosòfic o moralista acaba sent el que predetermina els posteriors comportaments en els negocis, en l’Administració de justícia, en la governabilitat, en l’educació… I, són justament les creences contràries a aquelles que predeterminen les accions de govern, de financers, de polítics, de jutges, etc. el que ens porta a la situació de crisi actual. No menyspreem els fonaments morals, ètics o filosòfics que tenen tot comportament humà.

Les nostres són societats violentes. Es tracta la violència dita “masclista” a través de la violència judicial; la dissidència social o política mitjançant la violència estructural que tracta de limitar als dissidents  l’accés a una participació efectiva amb construccions “democràtiques” que impedeixen la incorporació de les minories dissidents als òrgans de poder… Es limita la democràcia en nom de la pervivència de la democràcia i la guerra es defensa en nom de la pau.

Les religions i filosofies procuren més per la fidelitat als principis i, sobretot, a la jerarquia, que per l’alliberament i la pau d’esperit de les persones. La por a la incertesa porta a la submissió als sistemes de pensament totalitaris a la recerca de conviccions que allunyin la por a allò desconegut i a les angoixes pròpies de la inseguretat de viure sense la convicció de saber-ho tot. El pensament dual és una estructura de pensament conflictual, descobrir la possibilitat de pensar altrament significa acceptar la incertesa i descobrir la pau mental.

La conflictologia és el cúmul de coneixements que ens ajuden a comprendre els conflictes, les crisis, la violència de tota mena i, alhora, el compendi de tècniques, recursos i procediments de transformació, intervenció i ajuda. No es limita a un sol mètode o tècnica sinó que tracta d’obrir-se a tot allò útil que no contingui la contradicció que contenen les formes violentes de intervenció. No es limita a una sola forma terapèutica, a un sol àmbit o escola de la psicologia, ni a la mediació[7], la  conciliació o la negociació sinó que s’adapta al procediment més adient en cada cas. La conflictologia, cal remarcar, és eminentment pràctica, aplicativa, no es pot concebre al marge de l’acció per a la qual es prepara des del primer moment.

La visió des de la conflictologia és plural i, fins i tot, divergent. Amb relació i entorn al conflicte i al seu tractament, els procediments són plurals, no es limiten a l’aplicació d’un sol procediment o tècnica interventora sinó que  tracten de fer ús del millor i més eficaç sistema d’intervenció en relació amb el conflicte específic. Els conflictòlegs provenen d’oficis i formacions molt diversos i posseeixen enfocaments i conceptualitzacions també diverses i no pensen de la mateixa manera. Això és propi de la conflictologia, reunir la diversitat de plantejaments, de terminologies i de procediments per cercar, entre tots, la manera de viure en pau i sense contradicció. La conflictologia integra, no assimila, la diferència terminològica, de procediments i teòrica, fàcilment comprovable en la seva riquesa terminològica i conceptual.

Àmbits com la negociació i la conciliació també  figuren en les previsions curriculars de conflictologia, coneixements  de coaching o “entrenament”, la programació neurolingüística, estudis estratègics i la mediació[8], sistemes pedagògics de gestió dels conflictes, psicologia sistèmica, humanista, transpersonal i cognitiva, filosofia pràctica i qualsevol altre coneixement científic que ens aporti la comprensió necessària dels conflictes.

Sense un procés de transformació decidit, continuarem fent, aplicant i practicant el mateix de sempre i no canviarem res, ni contribuirem a aportar ajuda i solucions als conflictes.[i] Malgrat les aparences de canvi, tot continuarà igual, continuarem reprimint en nom d’una cosa o altra, practicant i justificant la violència, reprimint i exigint a les persones que continuïn sentint la por a una cosa o altra, castigant, i demanant que ajornin indefinidament la possibilitat de viure lliures i en pau.

3. Bibliografía y referencias

-       Conferencia de Ministros de Justicia de los Países Iberoamericanos. Pandillas y Maras: aproximación a su comprensión y propuestas de estrategia de solución del conflicto que éstas generan desde la perspectiva de la conflictología. Editorial Tirant lo Blanc, València, 2008.

-       Vinyamata, E. Aprender mediación. Editorial Paidós, Barcelona, 2003.

-       Vinyamata, E. La conflictologia. Curso de Resolución de Conflictos. Editorial UOC, Barcelona, 1a ed., 2007.

-       Journal of Conflictology, revista científica semestral publicada per la UOC

-       CREC (centre de Recerques i Estudis en Conflictologia), IN3, Institut de recerca de la UOC, poseeix  quatre linees de recerca: Conflictes armats, conflictos interpersonals i socials, coexistència  pacífica i pràctica dels esports i recerca fonamental sobre la violència i el conflicte. Es un equip pluridiciplinàri i internacional.

-       Àrea de Cooperació Humanitària, Pau i Sostenibilitat, Institut Internacional de Postgrau (UOC), s’ofereixen sis cursos de postgrau i tress màsters en Conflictologia , en català, espanyol i Anglés

-       Campus per la Pau, la iniciativa solidària de la UOC  www.campusperlapau.org

[1] Eduard Vinyamata es Doctor en Ciències Socials i Conflictòleg.  Professor de conflictologia a la UOC, Director acadèmic de l’àrea de Cooperació Humanitària, Pau i Sostenibilitat; Director del Centre de Recerques i Estudis en Conflictologia (CREC), Director de la revista “Journal of Conflictology”, autor d’uns 20 llibres, la majoria de conflictologia i teles afins; Director del Campus per la Pau (UOC).

[2] Anatol Rapoport, matemàtic, i la seva teoria de jocs. En el camp de la física teòrica, l’anomenada teoria del caos, en el de la biologia, l’ecologia científica i la teoria gaia.

[3] Es tracta del programa amb pandilles promogut per la Fundación Ser Paz, presidida per Nelsa Curbelo que, al mateix temps es professora de la UOC en el Màster de Conflictologia, especialitat en conflictes armats.

[4] Pandillas y Maras: Aproximación a su comprensión y propuestas de estrategia de solución del conflicto que éstas generan desde la perspectiva de la conflictología, Conferencia de Ministros de Justícia de los Países Iberoamericanos, Editorial Tirant lo Blanc, València 2008. Les metodologies proposades són aplicades gradualment per la Direcció General de Seguretat del Departament d’Interior del govern català i per la policia catalana especialitzada en organitzacions pandilleres, també pels cossos de seguretat espanyols. La UOC prepara un curs de conflictologia  policíaca orientat, especialment, als països d’Amèrica Llatina.

[5] Existeix una associació internacional de conflictòlegs vinculada als diplomats i doctorands en conflictologia de la UOC, així com una web vinculada als estudis de conflictologia d’aquesta mateixa universitat.

[6] Més de cent universitats al món disposen de programes formatius en aquesta disciplina. El nombre de llibres publicats sumen forces milers, les webs, associacions professionals, ONGs i institucions públiques que han adoptat els mètodes propis de la conflictologia son nombrosos, només cal consultar les pàgines d’internet amb aquestes denominacions. L’Institut Internacional de Postgrau de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix quatre màsters en conflictologia (conflictes familiars i educatius, conflictes armats, conflictes socials i polítics, conflictes en l’àmbit sanitari i un màster generalista interuniversitari en llengua anglesa), més cinc postgraus i programes especials per organitzacions internacionals. També publica la revista en anglès Conflictology.

[7] El problema de la mediació a l’Estat espanyol radica en l’existència de tantes lleis de mediació com comunitats autònomes, a més de les lleis de mediació en molts països europeus. Lleis incompatibles entre si que dificulten l’exercici professional i més en casos en els quals els conflictes familiars es produeixen entre persones de comunitats autònomes diferents, entre persones amb règims legals civils també diferents, de cultures i morals molt diverses, com es produeix amb la diversitat cultural aportada pels moviments migratoris. Les lleis de mediació acaben reduint l’obligada formació dels mediadors a, bàsicament, psicologia sistèmica, dret civil familiar i la definició del procés de mediació. A la pràctica però, només uns pocs mediadors es limiten a fer actes de mediació i aquests sovint es transformen en el simple exercici de l’advocacia o de l’ofici de psicòleg en els conflictes matrimonials o veïnals.

[8] En parlar de mediació, convé distingir la mediació tal i com fou concebuda i practicada originalment. Sorgida de la pràctica en la resolució de conflictes, no va ser instituïda per una llei sinó que nasqué al marge – que no en contra – de les lleis del dret i, justament, per defugir l’excessiva normativització i judicalització de la vida privada i dels processos de separació i divorci. Cal distingir aquesta de la versió actual de la mediació que es regeix per lleis, amb programes formatius tancats i que ha donat pas a gremis professionals. En l’àmbit de la conflictologia sempre ens referim a la versió original de la mediació. Aprender Mediación, Eduard Vinyamata, Editorial Paidós.

[i] La conflictologia és sinònim de “transformació de conflictes” i de “resolució de conflictes”, conceptes que s’identifiquen amb una disciplina plural i transversal, sustentada en experiències pràctiques i continguts reflexius i teòrics sòlids que recullen el patrimoni que la humanitat ha acumulat al llarg del temps en el seu persistent intent per viure en pau.